Etapes 42,43 i 44 - Les últimes neus

Mentre esperem frisosos la segona part de "Els tranquils contra l'atac dels clons", ens ha arribat la crònica de les etapes 43 i 44 per part de la Lola.

De l'etapa 42 sabem que la van fer els Camps i el Vidal per camí i carretera, fent relleus amb el suport dels cotxes.

Doncs aquesta és la crònica:

Bub, bub i Guau, guau...


Divendres a la tarda a casa hi havia un moviment inusual  Tan moviment... vaig pensar que acabaria xafada o escridassada així que em vaig instal·lar al sofà i, sense molestar, vaig controlar ben encuriosida com anava arreplegant material de muntanya, roba i...PINSO. Em sembla que les orelles em van delatar. Em va mirar i amb un lleuger moviment de cap em va cridar.
PERFECTE, anem d'excursió.


Al cotxe crec que hi vaig estar una eternitat. Revolts i més revolts. Vinga a donar voltes per part de la geografia catalana i vinga anar omplint el cotxe de gent, bosses i més bosses,...


Es tard quan el cotxe definitivament s'atura. Es negra nit. Quina dèria li ha agafat últimament d'anar d'excursió a aquestes hores? O potser avui no. Teuen els sacs de dormir i sembla que volen dormir aquí. No ho entenc... a casa es dorm molt millor...


Sóc obedienta i espero que surti el sol. Encara estan mig adormits quan arriben més cotxes amb unes persones que tinc vistes d'altres cops. Em carreguen altre cop al cotxe i em sembla que pugen més amunt. Ara em deixen, per fi, córrer. Treuen tot de motxiles molt grans i finalment, sembla que ens posem en camí.

Passa l'estona i anem pujant per una pista fins que en trobem dos més quehan estat més llestos i han dormit en una casa que vigila un amic meu.

Seguim tirant amunt en fila índia, un darrera l'altre, Potser perquè tenen por de perdre's? I jo vinga a controlar que no se'n perdi cap. Amunt i avall. Que vagin junts i que no se'm perdi l'amo, que té la mania d'anar l'últim.

Per fi parem i obren les motxilles. Faig aquella careta que tinc tan assejada i...és irresistible. Acaben caient i em guanyo una mica d'aquí i una mica d'allà. De tota manera ja he d'aguantar el comentari de torn d'algun d'ells: Noi, que aquesta gossa està una mica rodonxeta. Quí? Jo? I
m'ho diu així... a la cara. Perquè m'ha acariciat i donat una mica de teca que si no...
En fi,.. Anem segiuint una vall ample i nevada fins veure una muntanya de roca amb un corredor nevat una mica dret. 

Alguns es posen unes ungles als peus que els servian per pujar millor. Com que jo ja les porto de sèrie, començo a passar.
 
Allà on sembla que és dalt de tot hi ha una creu de ferro i una taula mig coberta de neu. Allà tota la colla que hi arriba es posa a xisclar no sé què d'una infermera. I encara va empitjorar més quan es van posar a cantar. 

De mal en pitjor...Per sort també mengen... i alguna cosa acaba caient. Marxem en direcció contrària. Baixen esquiant entre la boira que ens cobreix. Allà veiem passar alguns "Foskitos" gegants que intenten tombar els que baixen esquiant. A alguns els toca però queden drets i no passa res.

Millor. No tinc ganes de fer de gos de rescat. Una mica més avall em vaig trobar surfejant dins una onada de neu, una cosa que vaig entendre que en diuen allau. Era petita però no em va fer gaire gràcia.
Per fi vam arribar a una casa. 

Vaig veure com feien un foc per escalfar-nos i... ara sí, a menjar! El meu pinso ben guanyat, i tant. Amb la panxa una mica plena vaig observar com es posaven a menjar una cosa dins uns sobres de plata. I feien cara de contents de poder-ho fer. Així que si per ells era bo... jo també ho volia probar. I ho vaig aconseguir. Estava calent però tampoc em va semblar que fos res de l'altre món.

Fet això van començar a pujar a les lliteres. No entenc aquesta gent. Marxar de casa per anar a dormir en un lloc on tan sols hi ha fustes on hi hauria d'haver un matalàs... Quina gent més estranya.
Quan es lleven se senten alguns ais i uis i es queixen que tenen les caderes polides. Bé, sempre hi ha alguns "fakirs" contents d'haver pogut dormir tant bé.
Així d'adolorits i carregats volen seguir caminant en direcció contraria d'on tenim el cotxe. Jo estic cansada i les potes em fan mal. A ells els fa mal l'esquena i encara disfruten col·locant-hi els esquís de manera que el conjunt encara pesa una mica més. 

I vinga a caminar, per sort ara sense neu, per dins del bosc.

Ai no, hi torna a haver neu. I no entenc com és que no es posen els esquís als peus. Semblen convençuts que la neu durarà poc i no volen fer el burro. Je, je, je,... i vinga a fer el burro... a veure qui aguanta més...

Finalment l'amo decideix posar-se'ls. Sí, ara,... que llest. Ara que definitivament la neu ja s'acaba. Quina vista...

D'allà caminem 10 minuts fins que trobem a un dels "matutanos" que molt intel·ligentment i pensant amb les meves pobres potes ha acostat el cotxe. Aquí jo ja entro a la meva caixeta a descansar. Durant el viatge sé però que van parar dos cops. Un d'ells van tornar al cotxe amb olor a cervesa i patates i de l'altra, ja em sap més greu, feien olor de xocolata desfeta.


Lola

«els tranquils» contra l'atac dels clons [1]

(diari de bord)
Mentre lliscaven plàcidament per l'espai-temps, l'Ederià i el seu amic Selenita, poc es pensàven que serien teletransportats a un món paral·lel en poques hores.

Els seus vehicles extraplans s'obrien pas amb fressa per una densa atmosfera d'hidrògen&oxígen congelats, i feia escasses hores que havíen sofert la pèrdua d'una escorta, víctima de les fortes radiacions de son d'un forat negre.

L'Ederià fa una ullada al planisferi, i constata que les corbes de nivell s'estabilitzen. En pocs instants badem per la immensa portella i calmem la nostra respiració accelerada un momentet.

Quan l'astre rei treu el cap tímidament per unes nebuloses, tornem a cavalcar el vehicles sobre el llom gravitacional que ens enganxa a la gran muntanya.

De cua d'ull ens n'adonem que s'acosten acceleradament, sense emetre cap so, uns kilianjornets vestits d'escamarlans i a ritme de hip-hop. En pocs mil·lisegons assoleixen el punt geodèsic anomenat D:0:N:A, i d'una revolada tornen a desaparèixer empaitant un camp magnètic.

Poc després som nosaltres qui assolim aquest punt d'inflexió, però tranquil·lament ens abandonem a la contemplació del paisatge. El meu company Ederià enceta novament el seu ritual d'inhalació de fums, i quan el seu nas ha traginat unes quantes bafarades, el noto més relaxat.

Situats en aquest punt del no-res, consultem els nostre rellotges estel·lars, i a dúo pronunciem aquella expressió tan antiga de «és d'hora». Ara que ja hem sospesat el valor del temps, tornem a rastrejar els pendissos que se'ns obren als peus. Els de la dreta tenen una duresa semblant al diamant. Als nostres nassos un mar d'escates ens fan preveure turbulències en la navegació ...i oju! gaires sotregades en aquest mèdium congelat d'hidrògen i oxígen ens podria convertir en antimatèria!!

Fem girar l'escàner més a l'esquerra i de sobte els senyals d'alerta perden força quan fitem una escorça amb l'angle i textura precises per deixar-nos caure amb els nostres vehicles extraplans. La gravetat fa meravelles i el vent solar ens acarícia el cútis epidèrmic. Les neurones fan capitombes dins els nostres caparrons, cosa que confirma la hipòtesi de que «tot va bé».

Mirem enrera i l'estela que hem deixat desafia alguna llei de les matemàtiques. De sobte, els nostres canals sensorials detecten un neguit vinculat al número 7, no triguem a calmar-lo, deglutant una matèria humida que no podem pas mossegar.

L'astre rei arriba al zènit quan els nostres algorismes, de teoria comparada del relleu, constaten un volum prou elaborat com per ser considerat producte d'una vida intel·ligent. Rodegem en 3D aquesta curiosa construcció, que en el nostre full de ruta ens consta com AL:3:MANY.

L'antiga bandera d'un imperi quadribarrat ens dóna la benvinguda, mentre profanem el seu espai que és ple d'un caos extraordinari de matèria esbarriada i antimatèria llardosa. Intentem dexifrar estranyes inscripcions i, amb el manual paleogràfic als dits, podem llegir un topònim que no ens deixa indiferents: «Bacivers». Això surt a les nostres cartes! diem contents tot escurant unes quantes calories.

Amb pas ferm esquivem un bosc d'arborescències, però de sobte, el nostre ciborg de guàrdia, aixeca una cella metàl·lica i parrupeja amb veu de baquelita: «MAT:1:TANO, MAT:1:TANO, MAT:1:TANO» ...no entenem que voldrà dir aquesta sideral parida, però l'andròmina no para de repetir-la. (continuarà...)

[2] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-2.html
[3] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-3.html
[4] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-4.html
[i5] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/04/els-tranquils-contra-latac-dels-clons.html

apatE a14 - L'etapa al revés

Finalment els tranquils han aconseguit fer l'etapa a l'inrevés ...els hi acceptem perquè són ells, vaaaaa.
Aquesta és la seva crònica, a l'espera d'un escrit més llarg que ens ha promés el Marc Antoni:
Hem dormit com reis a la Gîte LaGirada de Mentet, quan ens llevem a les 6 del matí ens n'adonem que a la nit ha passat un front-exprés i ha deixat tres dits de neu que fan d'aquest indret un lloc idíl·lic per a un pessebrista. A quarts de vuit, totalment serè, enfilem la Ribera de l'Alemany, seguint les marques del GR-10 que poc abans de la Cabana de l'Alemany tomba a la dreta per anar a buscar el Coll de Pal (un dels llocs on ahir haguessim pogut corregir la ruta!). Entre els 1700-1800 ens posem els esquís i a les onze tocades ja fem les darreres ziga-zagues per sota la portella de Mentet. La llevantada està entrant amb força però aquí dalt no ens toca pas de ple. Baixem amb un plis-plas fins l'estació de Vallter, aixecant el pamet de neu pols que hi ha posat aquestes darreres hores. Com que no ens ve a recebre ningú per recollir el testimoni, amb petons i abraçades, decidim anar cap casa a dinar. Avui hem fet l'etapa ben feta, ni que sigui a l'inrevés :-)

41a Etapa - Els Tranquils no ens decepcionen

L'equip d'avui (Marc Antoni, Riki) han fet números per a superar l'equip dels DesBiados, aquí teniu la seva aventura d'avui:

Surten de Vallter i pugen el pic de la Dona "Hòstia, això serà molt curt", han dit ...aquesta frase em sóna, i segur que a molts dels que heu estat fent la travessa també, recordeu quantes vegades l'hem dit? I com s'ha acabat l'etapa, després de dir aquesta frase? Potser de fosc? O gairebé? Bé, doncs no cal dir res més...

Bé, ens havíem quedat al pic de la Dona ...resulta que la cara Nord, per on volien baixar estava glaçada, així que s'han tirat un pèl més a l'esquerra. Allí han trobat prou bona neu i han anat baixant fins la Cabana de l'Alemany. Tot perfecte i sobre el pla previst, fins que una mica més avall han trobat un cartell: "Refugi de Carançà 40 min.".
Cullons! Què passa aquí? Es veu que han anat tant a l'esquerra, tant a l'esquerra, que han anat a parar a la Vall de Carançà! I la suposada Cabana dels Alemanys, resulta que era (mirat sobre el mapa) la Cabana Matutano.

"I ara que fem?" han dit...doncs avall que fa baixada, es veu que cap dels dos coneixia les Gorges de Carançà. I a Fe de Déu que aquells pont tibetans i cadenes deuen haver sigut divertits, amb els esquís a l'esquena!

Una parella d'alemanys els ha portat fins a Toès i Entrevalls  (això de trobar alemanys deu haver estat per compensar el fet de no haver trobat la cabana). Allí, els dos cracks han fet unes birres al bar (les patates ja se les havien pres a la cabana, que donat el nom devia estar ple de bosses) i han agafat un taxi. A hores d'ara deuen estar arribant a Mentet.
Ahir els vam batejar com "Els tranquils", però s'accepten nous noms ...Els Depistats? Els Matutanos?

La travessa continua amb vida pròpia, passant per llocs inesperats i desconeguts ...esperem amb ganes la seva crònica de demà!

39a i 40a Etapa - La travessa avança sense parar sota la lluna i el sol

És lluna plena i a més diuen que és més plena que mai, així que s'ha d'aprofitar. Algun Desbiado proposa una nocturna i els més llunàtics la segueixen. Finalment som el Miquel Fuertes, el Marc Antoni, el Pau, la Mont...

i la Lola que no vol estar sola (i és molt carinyosa).

Sortim de Vallcebollera. El Carles ens acompanya i espera (i desespera davant la nostra patxoca) a que ens allunyem, malgrat la son, el cansament d'haver atravessat tota la plana Cerdana (que és interminable) i que demà s'ha d'aixecar aviat.
Pugem per la pista sota a llum de la lluna. Sembla que sigui de dia. El frontal no cal per a res, només per llegir el mapa. De moment tot és plàcid i romàntic.

Però a mesura que ens acostem al Pas dels Lladres, el vent (un personatge no massa romàntic) s'afegeix al grup i ens ho fa passar força malament. La carena es fa llarguíssima. Avancem en silenci, cadacú lluitant com pot contra els elements i els mals pensaments. I no només és fa llarguíssima, sinó que és llarguíssima, perquè no sense adonar-nos-en ja són 2/4 de 6 ...i encara som al coll del Puigmal!
Tirem amunt (quin remei, ara ja!) i en una horeta som al cim. El vent no ens deixa disfrutar massa de la sortida del sol, tot i que és preciosa.

I per a que no en tinguem dubtes es posa a bufar més fort, amb alguna ratxa que gairebé ens tira a terra. Així, sense poder disfrutar de l'esmorzar romàntic i la pirotècnia i mascletà que el Pau ens havia preparat, no ens entretenim gens (ni tant sols treiem pells ni ganivetes) i tirem avall, a buscar un lloc arreserat, lloc que no trobem. Però almenys tenim un petit respir per treure pells ...i avall, que perdem el cremallera!

fins i tot alguna estoneta disfrutem de la neu mig pols:

Però aviat s'acaba.  L'últim tros toca tornar a patir per crosta, gel i traces profundes i gelades de la cursa de la nit anterior.
Arribem a Núria "sobrats" (2/4 de 8, i algun optimista portava el sac de dormir!), amb els ulls vermells i inflats de no dormir i del vent (algú fins i tot hi veu amb 3D). Finalment podem disfrutar d'una mica de descans i de totes les delícies que el Pau portava a la motxilla. L'estació del cremallera potser no es tant romàntica com el cim del Puigmal sota la lluna, però a tots ens sembla el Paradís!

Arriba el cremallera i amb ells el següent equip. Això és un no parar! Són (espero no deixar-me ningú, perquè tot va anar molt ràpid i tenia els ulls mig clucs): Fina, Enri, Carles, Tresa, Pepe, Raquel, Jordi, Chico, Kiku, Joan i Fina.

El Pau reparteix caramels (demana expressamet que ho posem, que no només els Joseps i Fines en portaven...) i el relleu se'n va al bar a esmorzar, que ja porten unes hores desperts per a venir des de la Cerdanya fins aquí. Els llunàtics agafem el cremallera cap a la Vall.

A partir d'aquí tinc informació de segona mà, així que no em puc extendre gaire:

Els travessaires pugen al Coll del Noucreus per una pendent forta i un pèl gelada que provoca la caiguda de més d'un. Seguidament ja enfilen la carena cap a Vallter. Fa una mica de vent, però res que no els impedeixi avançar. Cap a les 3 arriben al pàrquing de Vallter, on els espera el Marc amb els ulls vermells sense haver dormit encara. La resta de llunàtics ja han marxat, després de pujar els cotxes a Vallter fent esses per la carretera (si ens arriben a veure no ens deixen els cotxes!)

Ostres, si que ha sigut escasa, si aquesta crònica... ho sento, que algú enviï crònica i fotos, si us plau!

El Marc Antoni es queda amb el Riki, un dels del equip de l'EDER que sembla que no n'ha tingut prou, per a fer l'etapa de dilluns. "Els tranquils", com que són gent de calma diuen que aniran fins a Mentet.

Aquí sembla que la travessa s'aturarà fins divendres, doncs els relleus no estan clars. Així doncs si no hi ha novetats els Camps i Camps, amb els acompanyants que vulguin, començaran divendres des de Mentet i enfilaran cap al Canigó, per a fer possiblement les últimes etapes de neu.

Però no deixeu de mirar el bloc, que alguna sorpresa o altra hi penjarem.

Ànims, que això ja s'acaba!