«els tranquils» contra l'atac dels clons [4]

S'hauria de ser imbècil per creure que no podrem reiniciar el sistema. Ens han clonat la realitat i hem caigut en braços del fals bessó. Per fortuna, tenim clar que tota paradoxa espai-temporal té una rebotiga i avui hem d'enxampar al botiguer.

Mentrestant, l'Ederià té la mirada perduda vers l'horitzó d'aquesta estora gris, i fa rodolar una cosa allargada entre les seves extremitats prènsils... ah! és l'inhalador de fums que el tranquil·litza! Li faig un smile :-) per fer-li entendre que jo tampoc no m'amoïno.

Suposant que en tingués, el miro directament als ulls, quan de sobte, tenim un encontre telepàtic --com si fossim germans--, i la lletra d'una cançó que ens humiteja els ulls (suposant que en tinguessim) ens perfora el timpà a l'ensems... «ara tu digue'm que és veritat, digue'm que no potser que això també sigui mentida, diu que et transporta a un altre planeta, t'inflama el cor amb mil somriures i del cel fa caure espurnes d'or per cada moment que tornes a viure»

A l'ensems també, rebem un comunicació pel canal 5M5... «M15H1MA, M15H1MA, M15H1MA» ...és el ciborg que juga amb nosaltres fent veure que ens endevina els pensaments!

Maleït Karma! que diria el jove no tan jove. Hem de posar fi a aquesta realitat simulada, però sense aixecar sospites entre els éssers que poblen la metàfora. Convenim amb l'Ederià que ens cal establir unes busques temporals pròpies sense interferir en el fus horari actual... després d'unes quantes cabrioles neuronals, arribem a una conclusió: farem servir l'hora Swatch i ens sincronitzarem a @999, només tindrem vint-i-cinc unitats de temps per resoldre la paradoxa.

Perfectament a l'hora, enfilem l'estora gris amb els vehicles AP1 en direcció al seu horitzó. Encara no entenem per a que serveix aquesta gran tallarina. El que si entenem és que cap dels nostres suports de navegació ens serveix. Ni planisferis, ni giroscopis, ni el gran algorisme de la teoria comparada del relleu. Si d'aparells es tracta, només ens podem refiar de l'excèntric TH:1:RAYA, el nostre ciborg de motxilla.

Un tros enllà veiem uns éssers que s'ho fan amb la tallarina, l'amanyaguen, la pentinen, ara somriuen i tot seguit alteren l'èter amb unes interferències traduïbles a l'orella del ciborg: «BonCourage» ...quina collonada (penso). L'éter s'estabilitza de nou i el silenci es trenca altra volta pel pas d'uns artefactes empesos per quatre zeros tous. No hi ha més activitat fora de la tallarina i sols els artefactes que van i venen cap a l'horitzó trenquen l'harmonia de la metàfora.

En aquesta absurda situació TH:1:RAYA ens mastega alguna cosa: «A1:TO:STOP, A1:TO:STOP, A1:TO:STOP» --si he entès bé al ciborg, preten que brandem el POL zeta E, un cop i un altre? (diu l'Ederià). Dit i fet, ho fem uns quants cops davant dels artefactes, fins que un se'ns atura com per art de màgia.

(diari de bord)
El Selenita i el seu amic Ederià són dins una màquina que crema barrils de Brent mentre es mou atàvicament en horitzontal per sobre la tallarina erma i gris. Els guien dos éssers, habitants de la metàfora, que fan girar un cèrcol, ara a l'esquerra, ara a la dreta, fins que s'aturen i queden novament d'empeus arran la tallarina. El ciborg salva el protocol i els espeta: «A10:SI:A1» i funciona!

Els han deixat davant un castell, travessen el fossat i quan els números discrets de l'Swatch marquen les @011, un Templer incorrupte els barra el pas. Aquest Charlton Heston, d'almenys dos metres, enfundat amb l'elm, cota i escut, els pregunta amb DolbyStereo:

StarTrek o StarWars? Coma de Bacivers o Serra de Bacivers? Manel o els Amics de les Arts? Matutano o l'Alemany? estudies o treballes? Coll Mitjà o Coll de Mentet? Mac o PC? Carançà o cara enllà? Ying o Yang? anem o venim? To Be Or Not To Be?

Com si els tinguessin, l'Ederià i el Selenita es miren als ulls un cop més. Ells s'haurien estimat més trobar-se amb un Forat de Cuc o una Porta Estel·lar per on esquitllar aquest món beneit. Però no, hauran de respondre onze preguntes binàries a un guerrer metafòric, si es que volen tornar a caseta. (continuarà...)


[1] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-1.html
[2] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-2.html
[3] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-3.html
[i5] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/04/els-tranquils-contra-latac-dels-clons.html

Ens acostem al final

Ara som al Coll de la Descàrrega, i això és a unes tres hores i mitja més amunt del que havíem planificat en principi: Els Banys d'Arlés (Amelie Les Bains). D'aquí a la platja de Llançà, hi tenim unes 4 o 5 etapes, seguint estrictament la carena de l'Alta Ruta pel llom de les muntanyes frontereres.

Tenim a un travessaire (Josep Pierola) disposat a fer tres etapes seguides la setmana vinent. Tenim a un altre travessaire disposat a acompanyar-lo (El Selenita). Tenim a un altre travessaire que en vol fer un tros de nit (Daví?). Caldria concretar qui més s'hi vol apuntar i quin tram de la setmana agafaríem: del 5 al 7 (de dimarts a dijous) o del 6 al 8 (de dimecres a divendres). Començar dilluns, no pot ser.

L'objectiu seria deixar la Travessa a 1 o 2 etapes vista fins la platja de Llançà, de manera que reservaríem aquesta darrera o darreres etapes pel cap de setmana que tenim planificat fer el final de temporada de Les Dues Traces
(o sigui al juny)... amb una gran festa alpina a la platja :-) (Màrius hem de parlar!).

«els tranquils» contra l'atac dels clons [3]

Un esquerdill eixordador forada els bafles d'els Tranquils, i com fideus a la cassola són xuclats inexorablement per una força que va en contra de la seva voluntat.

Abans de perdre els sentits, malden per saber si són dalt o són baix, si són a dins o són a fora, i tot un seguit de preguntes bipolars que es fonen en la merenga dels seus pensaments, fins que el batut qualla i la merenga sura ingràvida per entre l'estret cingle.

Quin parell de benaventurats!
...Control Central n'ha perdut el control i tot contacte. Només el ciborg podria haver escapat d'aquest atzucac, i qui sap si a temps d'activar els protocols per poder ressucitar del delirium tremens.

Una dèbil llum verda s'entreveu per entre els porus d'aquesta massa informe sense spin. No hi ha dubte, el cristall líquid del ciborg ens diu que el clatellot de fa una estona no l'ha deprimit ...i aquesta darrera sacsejada potser l'ha fotut calent hi tot!

Bé, com sigui, l'andròmina treu el nas per l'antena i el sofregit que li segueix ens remet als temps de la radio galena... nooo pooot seeer! està sintonitzant una FM! ...si, si, si, a cops d'Hertz atrapa una cançó del rock caspós de l'any de la picor... «... y si ves el mundo girar, es por que las muñecas ...» ...definitivament el ciborg deu estar mooooolt deprimit!

Inexplicablement la marxeta tribal de la FM provoca contraccions dins la merenga informe, que finalment explota expel·lint els seus pobres habitants (ja no tant Tranquils), rebotant per les parets altra cop cingle avall.

Colps i batzacades em refan la consciència i em reconec Selenita altra cop, i al meu company --menjant-se les parets un tros enllà--, també el reconec. Els giroscopis van de boig, i anem de culs, i cara amunt, i cara avall, i cara ençà, i cara enllà. I ara se'm recargola allò fisiològic que entra en conflicte amb la lletra K al quadrat ...i sense perdre el somriure dic: quina merda!

L'Ederià em mira amb ulls felins, va tot esparracat d'esparadraps i en Tutankamon al seu costat semblaria un Escolà de Montserrat. --Recapitulem (diu) --No siguis llunàtic, agafem el nivell freàtic i sortim d'aquí!

Si tot fos com un rodolí rai! (penso)... --Es veu d'una hora lluny que això només ha estat un timeout i que el tsunami gravitacional tornarà a xuclar-nos, ara, si, NOW!

I això és el darrer que vaig dir abans tornar a ser fagocitat, i d'aparèixer novament per quines enllà, amb els vehicles AP1 desmanegats i el meu company fet un manyoc. Tots dos sota una arcada, mig zombies, ens vam demanar: som en una mena de paperera de reciclatge? o estem atrapats en un fitxer temporal que en breu esborrarà l'antivirus?

Cliquem dues vegades per assegurar-nos que som vius i d'una butxaca del GORETEX surt disparat el ciborg (em dec haver equivocat de tecla!)... que ara jau a terra, i amb la boca torta ens telegrafia una cosa que no veia des que treballava a LAN: «GENERAL FAILURE: DATA TYPE MISMATCH».

Una curta sentència que, amb la visió que tenim al davant, d'una llarga estora gris, erma i rugosa, ens fa pensar no estiguem ficats dins un quadre d'en Magritte, mestre dels paisatges inquietants.  (continuarà...)


[1] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-1.html
[2] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-2.html
[4] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-4.html
[i5] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/04/els-tranquils-contra-latac-dels-clons.html

«els tranquils» contra l'atac dels clons [2]

No us penseu pas que el nostre ciborg tingui aspecte d'androide, no. És un ciborg de motxilla que es manifesta aleatòriament i perd l'oremus si no gira els ulls al SW. Entre desvarieig i desvarieig, aquesta andròmina (batejada com TH:1:RAYA pel seu dissenyador), té l'estrany do de fotre'ns cosses just allà on l'esquena perd el seu nom... en fi, un àngel de la guarda que no sabem si mai té raó.

Tot i que plàcidament zig-zaguejant, no tenim més remei que perdre alçada, quan de sobte entrem en un bosc vertical de coníferes que apunten al cel. Els nostres vehicles extraplans comencen a xerricar, doncs hem entrat en una zona de l'atmosfera on se'ns creuen meteors granítics i de tan en tant la mecànica quàntica dels cantells amenaça en convertir-nos en pols d'estrelles.

Fotuda atmosfera! primer se'ns aprima, i ara es torna discontínua... cada vegada ens costa més respirar dins els nostres vehicles extraplans!

Abans no em posi nerviós, l'Ederià em convida al seu ritual d'inhalació. Diu que ens anirà bé.
--Oi que si l'astre rei t'enlluerna et poses un filtre, i llestos?
(faig que sí amb el cap)
--Doncs amb l'activitat neuronal passa el mateix: el matalàs de fum ajau a les neurones!

Asserenats per aquesta boira interna, som prou forts com per ser prou radicals: hem de canviar de vehicle immediatament si no volem morir com ho faria un peix fora de l'aigua! ...i dit això, Control Central ens facilita uns nous vehicles AP1.

Novament un flux de matèria humida (que no podem pas mossegar), ens barra el pas. Però els nous vehicles AP1 es valen dels meteorits per esquitllar tota mena d'aliatges d'hidrògen&oxígen... quina paradoxa més galàctica! ...fa un nanosegon que no podíem viure sense l'univers glaçat de l'H2O, i ara, si, ara! no gosem ni sucar-hi el sensor!

Seré Selenita? ...noves necessitats de la meva biologia fan que tingui conflictes amb el número ∏ al quadrat. Un cop resolta l'equació, malgrat em ballen alguns decimals, em quedo a ple.

El gran algorisme de la teoria comparada del relleu, torna a girar el planisferi i udola com una gossa en zel. Els esbufecs elèctrics il·luminen una cadena de diodes que sentencien una adreça: C011:D:M3N737  ...això surt a les nostres cartes! diem contents (ara escurant uns quants esferificats) ...però el ciborg, atent, discrepa, discrepa, discrepa i garigoteja amb força al seu cristall líquid: «C011:MI7JA, C011:MI7JA, C011:MI7JA» ...li fotem un clatellot i passem d'ell.

(diari de bord)
Com en temps del cel·luloide, un immens fos a negre cau sobre l'Ederià i el Selenita, mentre es fiten als ulls --comptant que en tinguessin--, tot intentant entendre's l'un a l'altre (segurament en va), doncs són víctimes d'una nova paradoxa en aquesta gran presó de l'espai-temps. (continuarà...)

[1] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-1.html
[3] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-3.html
[4] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/03/els-tranquils-contra-latac-dels-clons-4.html
[i5] http://duestraces-25anys.blogspot.com/2011/04/els-tranquils-contra-latac-dels-clons.html

Etapes 42,43 i 44 - Les últimes neus

Mentre esperem frisosos la segona part de "Els tranquils contra l'atac dels clons", ens ha arribat la crònica de les etapes 43 i 44 per part de la Lola.

De l'etapa 42 sabem que la van fer els Camps i el Vidal per camí i carretera, fent relleus amb el suport dels cotxes.

Doncs aquesta és la crònica:

Bub, bub i Guau, guau...


Divendres a la tarda a casa hi havia un moviment inusual  Tan moviment... vaig pensar que acabaria xafada o escridassada així que em vaig instal·lar al sofà i, sense molestar, vaig controlar ben encuriosida com anava arreplegant material de muntanya, roba i...PINSO. Em sembla que les orelles em van delatar. Em va mirar i amb un lleuger moviment de cap em va cridar.
PERFECTE, anem d'excursió.


Al cotxe crec que hi vaig estar una eternitat. Revolts i més revolts. Vinga a donar voltes per part de la geografia catalana i vinga anar omplint el cotxe de gent, bosses i més bosses,...


Es tard quan el cotxe definitivament s'atura. Es negra nit. Quina dèria li ha agafat últimament d'anar d'excursió a aquestes hores? O potser avui no. Teuen els sacs de dormir i sembla que volen dormir aquí. No ho entenc... a casa es dorm molt millor...


Sóc obedienta i espero que surti el sol. Encara estan mig adormits quan arriben més cotxes amb unes persones que tinc vistes d'altres cops. Em carreguen altre cop al cotxe i em sembla que pugen més amunt. Ara em deixen, per fi, córrer. Treuen tot de motxiles molt grans i finalment, sembla que ens posem en camí.

Passa l'estona i anem pujant per una pista fins que en trobem dos més quehan estat més llestos i han dormit en una casa que vigila un amic meu.

Seguim tirant amunt en fila índia, un darrera l'altre, Potser perquè tenen por de perdre's? I jo vinga a controlar que no se'n perdi cap. Amunt i avall. Que vagin junts i que no se'm perdi l'amo, que té la mania d'anar l'últim.

Per fi parem i obren les motxilles. Faig aquella careta que tinc tan assejada i...és irresistible. Acaben caient i em guanyo una mica d'aquí i una mica d'allà. De tota manera ja he d'aguantar el comentari de torn d'algun d'ells: Noi, que aquesta gossa està una mica rodonxeta. Quí? Jo? I
m'ho diu així... a la cara. Perquè m'ha acariciat i donat una mica de teca que si no...
En fi,.. Anem segiuint una vall ample i nevada fins veure una muntanya de roca amb un corredor nevat una mica dret. 

Alguns es posen unes ungles als peus que els servian per pujar millor. Com que jo ja les porto de sèrie, començo a passar.
 
Allà on sembla que és dalt de tot hi ha una creu de ferro i una taula mig coberta de neu. Allà tota la colla que hi arriba es posa a xisclar no sé què d'una infermera. I encara va empitjorar més quan es van posar a cantar. 

De mal en pitjor...Per sort també mengen... i alguna cosa acaba caient. Marxem en direcció contrària. Baixen esquiant entre la boira que ens cobreix. Allà veiem passar alguns "Foskitos" gegants que intenten tombar els que baixen esquiant. A alguns els toca però queden drets i no passa res.

Millor. No tinc ganes de fer de gos de rescat. Una mica més avall em vaig trobar surfejant dins una onada de neu, una cosa que vaig entendre que en diuen allau. Era petita però no em va fer gaire gràcia.
Per fi vam arribar a una casa. 

Vaig veure com feien un foc per escalfar-nos i... ara sí, a menjar! El meu pinso ben guanyat, i tant. Amb la panxa una mica plena vaig observar com es posaven a menjar una cosa dins uns sobres de plata. I feien cara de contents de poder-ho fer. Així que si per ells era bo... jo també ho volia probar. I ho vaig aconseguir. Estava calent però tampoc em va semblar que fos res de l'altre món.

Fet això van començar a pujar a les lliteres. No entenc aquesta gent. Marxar de casa per anar a dormir en un lloc on tan sols hi ha fustes on hi hauria d'haver un matalàs... Quina gent més estranya.
Quan es lleven se senten alguns ais i uis i es queixen que tenen les caderes polides. Bé, sempre hi ha alguns "fakirs" contents d'haver pogut dormir tant bé.
Així d'adolorits i carregats volen seguir caminant en direcció contraria d'on tenim el cotxe. Jo estic cansada i les potes em fan mal. A ells els fa mal l'esquena i encara disfruten col·locant-hi els esquís de manera que el conjunt encara pesa una mica més. 

I vinga a caminar, per sort ara sense neu, per dins del bosc.

Ai no, hi torna a haver neu. I no entenc com és que no es posen els esquís als peus. Semblen convençuts que la neu durarà poc i no volen fer el burro. Je, je, je,... i vinga a fer el burro... a veure qui aguanta més...

Finalment l'amo decideix posar-se'ls. Sí, ara,... que llest. Ara que definitivament la neu ja s'acaba. Quina vista...

D'allà caminem 10 minuts fins que trobem a un dels "matutanos" que molt intel·ligentment i pensant amb les meves pobres potes ha acostat el cotxe. Aquí jo ja entro a la meva caixeta a descansar. Durant el viatge sé però que van parar dos cops. Un d'ells van tornar al cotxe amb olor a cervesa i patates i de l'altra, ja em sap més greu, feien olor de xocolata desfeta.


Lola