Diu que et transporta a un altre planeta, t'inflama el cor amb mil somriures...

Sota aquest suggestiu títol, en Marc Antoni comparteix amb tots nosaltres les vivències dels seus dies a la travessa.


Hola,

Quan podríem dir que m'han passat els efectes del 'PirineuLag' després de sortir d'Hendaia i arribar al refugi de Linza, ja estic preparat per fer quatre ratlles de les meves vivències de La Travessa.

Diuen alguns orientals, que el moviment inicial és decisiu per que les coses s'encarrilin. No sé si ha estat així, però de les cuques d'il·lusió de la nit (2F) que vaig marxar amb l'amic Rifà (jo tinc un amic que es diu Ramon!), de Manresa fins a Barcelona-Sants i d'aquí a Irún, vaig anar passant 'in crescendo' a l'eufòria de resoldre les etapes, dia a dia, fins la tornada cap a casa, des de Linza (10F), pletòric com feia temps no arribava de fer muntanya.

Els tres primers dies van ser els més durs (en Ramon us ho podrà dir també!), és el temps que vaig necessitar per adaptar-me al pes de la motxilla (ho duia tot a sobre!). Tot i així, em vaig trinxar les plantes dels peus per un error als mitjons i, per suposat, de l'extraordinari Armari-Mirall que duia a l'esquena. Sort que va arribar el dissabte i només vaig fer una mica més de mitja etapa i després repòs, el diumenge, gràcies a l'equip de cap de setmana que ens va situar a Irati per continuar el dilluns (7F).

Uns esquís a la motxilla, el millor mètode per fer petar la xerrada amb desconeguts, sobretot quan no hi ha neu per enlloc.
L'skyline del Pirineu al balcó d'Irati (coll de Bagargiak), el millor paisatge amb neu.

La bona conversa amb els companys, el millor antídot pel cansament.
L'invent del 'Compeed', el millor pels peus llagats. Un llapis i un paper, la millor càmera de retratar.

Hem oscil·lat per terres plenes de contrastos, la mar, la sorra, l'herba, xais, truges i cavalls. Neu primavera, glaç viu, jaciments de diamants que omplien les cubetes dels vessants nord de l'Ori i Gaztarria. De la màniga curta i els pals d'esquí dels turonets d'Euskadi, al piolet i grampons d'un flanqueig delicat abans d'arribar a Belagua. Esquiar va ser gairebé una utopia (que boniques que són les utopies!).

Tornant, potser per casualitat, a la guantera del cotxe d'en Pep Padullers, vaig trobar un CD d'en Mishima on hi ha una cançó que defineix a la perfecció el que ha estat la meva experiència...

http://www.goear.com/listen/5997f33/qui-nha-begut-mishima

Repetirem aquest beuratge :-)

--

Marc Antoni