Una visió des de l'alçada

Divendres passat a la tarda vaig agafar l’avió per anar de Barcelona a Santiago de Compostela. Em vaig asseure al costat de la finestra, a la banda dreta del aparell, la que et dona vistes al Nord durant el trajecte. La visibilitat era esplèndida i al cap de poca estona tenia a la vista el Pirineu. La seva visió em va portar el record inoblidable dels meus dies a la travessa. I poc a poc vaig anar rememorant totes les vivències que la Travessa ens ha ofert, al temps que puc resseguir el fil de la traça, que tots plegats hem anat deixant al llarg d’aquest darrers dos mesos.

A la distància s’albira el Canigó. Les darreres neus de la Travessa , trepitjades per un alegre i nombrós grup de travessaires , tot passant pel seu punt culminant.

 Més a prop la zona de Mentet, sota la silueta del Bastiments, on els “Siderals” van fer un viatge galàctic, amb aberracions de l’espai-temps incloses, per la vall de Thues recolzant-se en els seus vehicles extraplans combinats amb els estris AP:1

L’horitzó s’aplana, es la Cerdanya, objectiu assolit pels “Ederians” després d’una dura batalla per aconseguir sortir d’Andorra, el petit país dels Pirineus que els volia retenir a base de torb i neu.

La Pica, altiva i inconfusible, sota la seva ombra els “Duos Dinàmicos” 1.0 i 2.0 van traginar motxilles i esquís superant dificultats imprevistes, inclòs un relleu sorpresa a Manresa, tot estirant el fil cap a la Mediterrània.

Ja veig al fons les geleres de Maladeta i Aneto. Però abans... la Vall d’Aran, amb les seves etapes èpiques, llarguíssimes, inacabables, coll darrera coll, arribant sempre al límit de la foscor. Allà “El Filòsof” va tenir temps sobrat de rumiar respecte a les qüestions fonamentals de l’esquí de muntanya. I com tants altres abans que ell, va arribar a la pregunta clau: Que collons estic fotent jo aquí?

Veient el Posets recordo que totes les seves cabòries les va poder compartir amb “Estós desBiadós que no tienen Plan”, la companyia dels quals va ser quelcom impagable. No van perdre l’humor en cap moment, malgrat la seva ferotge lluita amb els elements a la vall de Chistau. Lluita que van guanyar per mèrits propis al assolir el port de Sahún, descabdellant així la solució de l’accés a la vall de Benasc que semblava barrat.  Ja ho diu la dita “Jo no vaig enviar els meus “Mestres” a lluitar contra els elements”. Aquest cop la dita es va equivocar.

Ara apareix la figura del Mont Perdut. Sota la seva vigilància, “Els Joves que al final no son tant joves”  van entrar en un bucle infinit entre Gavarnie i la Vall d’Ordesa. Les acumulacions de neu van convertir en infranquejable el coll  del Cilindre i així, com si fos el dia de la marmota, es van tornar a trobar a Bujaruelo. En algun punt del bucle van aparèixer  “Els Matarucs” i, infatigables van tornar a començar tots junts.

I ara un clàssic dels Pirineus: El Midi. Per aquí va passar un equip que no vam arribar a batejar, però que podrien ser “Els amics dels telèfons”, per les seves experiències amb els aparells dels refugis lliures francesos i les seves guerres amb el Thuraya. Van ser els primers en patir les inclemències meteorològiques i els primers en demostrar, amb la seva empenta, que no seria fàcil aturar la Travessa.

Les formes es van suavitzant, es el tram de les primeres neus que es va fer amb tot un seguit d’aparicions i relleus.... Marc, Joan, Pep, tot gaudint ja de les bones sensacions de l’esquí de muntanya.

I la neu s’acaba. Es el territori dels “Romàntics”. Els que van fer les primeres passes a la platja d’Hendaia i van partir incansables a la recerca d’aquella utopia anomenada neu.

Vist des de aquí dalt impressiona pensar que al llarg de tota aquesta serralada immensa hi ha la nostre traça.

Quan acabo d’escriure aquestes ratlles, veig que ja hi ha un nou equip de travessaires disposat a fer les darreres etapes, per tal de deixar la traça a tot just un dia de la Mediterrània. El dia de la festa final.

Travessaires, logistes, taxistes, gestionadors de reserves als refugis, cercadors de itineraris alternatius i segurs, consellers culinaris, plomes fines, poetesses, blocaires, seguidors, gent de les 2 traces... algú ho havia de dir: SOU COLLONUT@S!!!!!!!!!!