Etapes 42,43 i 44 - Les últimes neus

Mentre esperem frisosos la segona part de "Els tranquils contra l'atac dels clons", ens ha arribat la crònica de les etapes 43 i 44 per part de la Lola.

De l'etapa 42 sabem que la van fer els Camps i el Vidal per camí i carretera, fent relleus amb el suport dels cotxes.

Doncs aquesta és la crònica:

Bub, bub i Guau, guau...


Divendres a la tarda a casa hi havia un moviment inusual  Tan moviment... vaig pensar que acabaria xafada o escridassada així que em vaig instal·lar al sofà i, sense molestar, vaig controlar ben encuriosida com anava arreplegant material de muntanya, roba i...PINSO. Em sembla que les orelles em van delatar. Em va mirar i amb un lleuger moviment de cap em va cridar.
PERFECTE, anem d'excursió.


Al cotxe crec que hi vaig estar una eternitat. Revolts i més revolts. Vinga a donar voltes per part de la geografia catalana i vinga anar omplint el cotxe de gent, bosses i més bosses,...


Es tard quan el cotxe definitivament s'atura. Es negra nit. Quina dèria li ha agafat últimament d'anar d'excursió a aquestes hores? O potser avui no. Teuen els sacs de dormir i sembla que volen dormir aquí. No ho entenc... a casa es dorm molt millor...


Sóc obedienta i espero que surti el sol. Encara estan mig adormits quan arriben més cotxes amb unes persones que tinc vistes d'altres cops. Em carreguen altre cop al cotxe i em sembla que pugen més amunt. Ara em deixen, per fi, córrer. Treuen tot de motxiles molt grans i finalment, sembla que ens posem en camí.

Passa l'estona i anem pujant per una pista fins que en trobem dos més quehan estat més llestos i han dormit en una casa que vigila un amic meu.

Seguim tirant amunt en fila índia, un darrera l'altre, Potser perquè tenen por de perdre's? I jo vinga a controlar que no se'n perdi cap. Amunt i avall. Que vagin junts i que no se'm perdi l'amo, que té la mania d'anar l'últim.

Per fi parem i obren les motxilles. Faig aquella careta que tinc tan assejada i...és irresistible. Acaben caient i em guanyo una mica d'aquí i una mica d'allà. De tota manera ja he d'aguantar el comentari de torn d'algun d'ells: Noi, que aquesta gossa està una mica rodonxeta. Quí? Jo? I
m'ho diu així... a la cara. Perquè m'ha acariciat i donat una mica de teca que si no...
En fi,.. Anem segiuint una vall ample i nevada fins veure una muntanya de roca amb un corredor nevat una mica dret. 

Alguns es posen unes ungles als peus que els servian per pujar millor. Com que jo ja les porto de sèrie, començo a passar.
 
Allà on sembla que és dalt de tot hi ha una creu de ferro i una taula mig coberta de neu. Allà tota la colla que hi arriba es posa a xisclar no sé què d'una infermera. I encara va empitjorar més quan es van posar a cantar. 

De mal en pitjor...Per sort també mengen... i alguna cosa acaba caient. Marxem en direcció contrària. Baixen esquiant entre la boira que ens cobreix. Allà veiem passar alguns "Foskitos" gegants que intenten tombar els que baixen esquiant. A alguns els toca però queden drets i no passa res.

Millor. No tinc ganes de fer de gos de rescat. Una mica més avall em vaig trobar surfejant dins una onada de neu, una cosa que vaig entendre que en diuen allau. Era petita però no em va fer gaire gràcia.
Per fi vam arribar a una casa. 

Vaig veure com feien un foc per escalfar-nos i... ara sí, a menjar! El meu pinso ben guanyat, i tant. Amb la panxa una mica plena vaig observar com es posaven a menjar una cosa dins uns sobres de plata. I feien cara de contents de poder-ho fer. Així que si per ells era bo... jo també ho volia probar. I ho vaig aconseguir. Estava calent però tampoc em va semblar que fos res de l'altre món.

Fet això van començar a pujar a les lliteres. No entenc aquesta gent. Marxar de casa per anar a dormir en un lloc on tan sols hi ha fustes on hi hauria d'haver un matalàs... Quina gent més estranya.
Quan es lleven se senten alguns ais i uis i es queixen que tenen les caderes polides. Bé, sempre hi ha alguns "fakirs" contents d'haver pogut dormir tant bé.
Així d'adolorits i carregats volen seguir caminant en direcció contraria d'on tenim el cotxe. Jo estic cansada i les potes em fan mal. A ells els fa mal l'esquena i encara disfruten col·locant-hi els esquís de manera que el conjunt encara pesa una mica més. 

I vinga a caminar, per sort ara sense neu, per dins del bosc.

Ai no, hi torna a haver neu. I no entenc com és que no es posen els esquís als peus. Semblen convençuts que la neu durarà poc i no volen fer el burro. Je, je, je,... i vinga a fer el burro... a veure qui aguanta més...

Finalment l'amo decideix posar-se'ls. Sí, ara,... que llest. Ara que definitivament la neu ja s'acaba. Quina vista...

D'allà caminem 10 minuts fins que trobem a un dels "matutanos" que molt intel·ligentment i pensant amb les meves pobres potes ha acostat el cotxe. Aquí jo ja entro a la meva caixeta a descansar. Durant el viatge sé però que van parar dos cops. Un d'ells van tornar al cotxe amb olor a cervesa i patates i de l'altra, ja em sap més greu, feien olor de xocolata desfeta.


Lola